Sempre Parlo Català

Si tots fóssim tan valents, el problema es sol.lucionaria...

(Experiències aportades al fòrum CATALÀ SEMPRE i recopilades per Josep Aixa)

Jo fa 10 anys que parlo sempre en català a tothom, arreu dels Països Catalans.

L'experiència ha estat, sense pal·liatius, extraordinàriament bona!
En contra del que es diu tot sovint, parlar en català arreu i amb
tothom no només és possible, sinó francament gratificant. I no visc a
Olot ni a Banyoles: visc a Barcelona, i faig vida al Poble Sec i al
Raval, on a hores d'ara ben bé la meitat dels habitants són
immigrants recents, i encara de l'altra meitat la majoria són
castellanoparlants. Els catalanoparlants nadius hi som una migrada
minoria. Però viure en català és possible: jo ho he pogut comprovar
dia a dia, al llarg d'una dècada. Com ho he pogut comprovar també a
llocs que d'entrada semblarien inversemblants, com ara Montcada i
Reixac i Alacant.

He tingut algunes experiències positives, i d'altres de negatives,
però tampoc no voldria ara perdre'm en anècdotes. M'agradaria, en
canvi, comentar alguns aspectes generals que penso que podrien ser
d'utilitat.

Després de deu anys m'he anat fent normes bàsiques que em faciliten
tenir les coses clares i no desviar-me del meu objectiu de contribuir
a la supervivència de la nostra llengua -que d'això i no de res més
es tracta. Són les meves guies, i cadascú es fa les seves, és clar,
però m'agradaria compartir-les per si són d'interès per algú.

1) Parlo sempre en català a tothom, facin la cara que facin, tinguin
el color que tinguin, responguin com responguin. Només faig excepció
amb els turistes, i només si ells fan evident que no m'entenen i
sol·liciten una altra llengua: si no, els parlo en català. És
sorprenent la de coses que entenen els turistes si s'acompanyen amb
gestos i amabilitat. Però tot aquell o aquella que visqui aquí, fins
i tot si acaba d'arribar -corregeixo: sobretot si acaba d'arribar,
només em sentirà parlar català des del primer dia. Si ho faig així,
he comprovat que mai no s'estranyen ni mai em demanen que canviï.
Curiós, oi?

2) Mai comento ni dic res sobre la llengua que els altres parlen: els
altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin la meva
llengua. Ni tan sols els animo a que parlin català, deixo que siguin
els fets que parlin per mi, i penso que és molt més potent que em
sentin parlar català sense que els pressioni que no que els intenti
convèncer.

3) Quan algú que fins ara no ha parlat català s'atreveix a fer-ho,
faig cara de pòquer i segueixo parlant normal com si res: no em
meravello ni els adulo dient falsament que el parlen molt bé. Ni tan
sols comento el fet. Sembla contradictori, però he comprovat que
aquesta és la millor resposta, això sembla que els dóna seguretat i
els anima a seguir. En canvi quan en feia escarafalls, i em mostrava
content del canvi, o ho comentava amb d'altres davant d'ells, etc.,
això tendia a avergonyir-los: els "fa tall" i de seguida ho deixen
córrer i tornen al castellà. (De fet, ben mirat no ho és, de
contradictori: si afirmem que el normal seria que tothom parlés en
català, inclosos els nouvinguts, per què en fem escarafalls? Fent-los
festes només demostrem que, de fet, no ho és gens de normal, ni tan
sols per a nosaltres, i ells ho capten de seguida! A ningú no li
agrada ser un ninot de fira...)

4) No m'enfado mai, ni discuteixo mai sobre si tinc o no dret a
parlar català. És una qüestió que no està en discussió, i punt. Els
drets no es discuteixen, s'exerceixen. Si algú m'intenta provocar,
senzillament no responc: si em pressiona molt, li dic que potser té
raó, o potser no. I prou. Una sortida molt útil en aquest sentit és
dir senzillament: "Si tu ho dius..." seguida del silenci. És pura
màgia!
Ah, i sobretot, sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a
parlar català: fer això és haver perdut la discussió abans de
començar.

5) Quan algú fa conyeta sobre el meu català, els responc amb la
mateixa moneda, tombant la truita. Per exemple, uns paquistanesos del
barri al principi reien quan m'hi dirigia en català, tot dient "hi hi
hi, catalan, hi hi hi"...i jo els responia sempre dient, en to
burleta "hi hi hi, urdu, hi hi hi"... I la conyeta es va acabar ben
aviat.
Avui no diuen res, i un d'ells m'ha començat a parlar en català! Si
no veig manera de tombar la truita, senzillament no responc, com si
sentís ploure.

6) No tolero els "intèrprets" ni els intermediaris. Ja sabeu: aquells
que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel
mig i et critiquen perquè "pobrets" ells no en saben, o els que
tradueixen el que dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics,
"oberts i solidaris" que tu, etc etc. Amb aquesta gent sí que no tinc
cap mena de mirament, i els faig saber, molt seriosament -sempre
sense enfadar- me ni discutir- que jo ja sóc grandet i que ja em
defenso tot solet pel món, o bé els dic que el meu interlocutor
sembla prou intel·ligent, que aquesta conversa és entre ell i jo, i
que em sembla una falta de respecte que el tractin de subnormal com
ho estan fent.
Res més, amb això sol haver-n'hi prou. La immensa majoria de les
vegades, el "traductor espontani" ho deixa córrer, i l'immigrant ho
agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora al
"salvador" espanyolista. No és broma, proveu-ho!

7) Quan algú em diu que no entén el català, responc amb una senzilla
pregunta, i sempre amb amabilitat: "Per què?" Això normalment li
trenca totes les defenses, es queda de pasta de moniato perquè no
s'ho espera, és probablement la primera vegada que li ho pregunten
així sense embuts. Però gairebé mai s'ofèn, si no és que es tracta
d'un militant anti-català, que sol defensar-se amb el rotllo de
"estamos en España y a mi nadie me puede obligar bla bla bla". I jo
els dic, novament amb tota amabilitat, que té raó, que ningú no els
pot obligar a tenir més cultura de la que tenen. I és quan s'enfaden
per això que ja els tinc enganxats: "Ho veus, com sí que m'entens?" I
si es posen molt idiotes, passo d'ells: adéu, ja trobaré un altre
bar, botiga o el que sigui on la gent sigui més educada, i els ho
faig saber mentre me'n vaig. Pel que fa als que realment no entenen
el català perquè porten molt poc temps aquí o veritablement no han
tingut oportunitat d'estar- hi en contacte, normalment no s'enfaden i
responen explicant-ho amb naturalitat. I aleshores la meva resposta,
en català sempre, és "bé, sempre ets a temps per començar, no?" o
"tranquil, ja l'aniràs entenent, és molt fàcil", o alguna cosa per
l'estil. I un somriure. I aleshores segueixo amb allò que havia
començat -demanar un cafè o el que sigui- acompanyat de gestos. I ho
repeteixo tantes vegades com cal, sempre sense enfadar-me: la immensa
majoria de la gent m'acaba entenent o crida algú que m'entengui. Quan
això passa, no m'oblido mai de dir adéu amablement al nouvingut. Si
més no, així aprèn les seves primeres paraules en català: "adéu i
gràcies"!

Doncs aquestes són les meves normes o guies generals per poder
sobreviure en català. A mi em van força bé, espero que a algú li
puguin ser útils. Agrairia saber altres tècniques o guies que feu
servir vosaltres que jo pugui aplicar.